Canigó

Els dotze cants de Canigó (1886), poema èpic de Jacint Verdaguer (1845-1902), situat en un escenari que va del Tet al Fluvià, a banda i banda del Pirineu català, en un espai temporal entorn de l´any 1000 -llevat de l´epíleg, contemporani del poeta-, data del sorgiment de l´entitat nacional catalana, esdevé encara avui, per la seva magnífica síntesi històrica, fabulosa, paisatgística i religiosa una veritable epopeia nacional catalana d´arrel romàntica: la del foragiment dels llocs sagrats dels nostres ancestres no sols del guerrers sarraïns, que envaïren herèticament les terres de la Catalunya que no va poder ésser, sinó també dels esperits, goges i fetilleres que amb els encisos del paganisme les volien posseir. En efecte, en aquesta obra Verdaguer -qualificat, per Menéndez Pelayo com el poeta de más dotes narrativas de cuantos hoy viven en tierras de España-, on es barregen personatges històrics i personatges fantàstics, ens presenta un triple aventura en els orígens de Catalunya: una aventura bèl·lica, gràcies a la qual, els comtes catalans medievals alliberen viles i pobles del gentilisme sarraí; una aventura espiritual a favor de la sacralització i permanència d´una naturalesa capaç de vèncer la caducitat dels temples i monestirs humans, i, també, contra l´embruix de les seduccions paganes emblematitzat per les fades; finalment, una aventura religiosa atès que el gest de penediment hi esdevé espiritualment victoriós i serveix de conjur per a qualsevol altra mena de parany que pogués soscavar l´indestructible estabilitat d´aquells passats orígens gloriosos.